Resultat d'imatges de napalm joan canela

Fa unes setmanes, dins la cinquena edició de la Plaça del Llibre de València, vaig tenir el plaer de parlar d’aquesta novel·la amb la qual s’han estrenat a quatre mans Joan Canela i Jordi Colonques.  La vaig llegir amb ganes i en pocs dies. Una vegada endinsat en la història, em calia esbrinar on conduïa aquella bogeria; aquella entremaliadura o, millor, gamberrada immensa, provocació incendiària que em feia continuar llegint, primer de res, perquè està molt ben escrita.

Que la ficció es va farcir de crònica periodística, de reportatge, d’entrevista en profunditat, ja no és cap novetat. Si el recurs no és nou, en qualsevol cas s’ha de fer bé. I, quant a això, Canela i Colonques, un periodista i un escriptor, fan un molt bon tàndem i, com ells mateixos s’encarregaren d’aclarir-me en la presentació, no sempre els fragments més periodístics es deuen a la mà de Canela ni els més de ficció a la imaginació de Colonques. Han sabut fer una bona barreja de les habilitats i recursos amb què hi compta cadascun.

Napalm és una novel·la coral per la qual transiten una diversitat de tipus humans units per la terrible condició d’exclosos: immigrants, pidolaires del terreny, estafats, aturats de llarga durada, exprostitutes, regiradores de contenidors de fem. Se’ns hi mostra una galeria de personatges en el seu entorn degradat de misèria, de les males olors que ells ja no hi senten. Persones invisibles per als ben integrats que hi passen a la vora sense veure’ls.

L’altre personatge central és la ciutat, València, i alguns dels seus barris. Benimaclet, Orriols i El Cabanyal, amb molts dels noms dels seus carrers, hi apareixen com a espais referencials de l’acció. També hi aprofiten els autors per deixar pinzellades sociològiques sobre les transformacions que han experimentat aquests espais urbans amb el desenrotllisme franquista i les successives bombolles immobiliàries que han dut al desgavell actual. Amb les seues víctimes i els seus botxins. Una ciutat, València, i uns barris encara poc aprofitats literàriament, malgrat les aportacions sobreeixides de Ferran Torrent i Joan Francesc Mira, per citar-ne dos ben coneguts. A mi, en alguns moments, mentre llegia, em venia al cap l’excel·lent novel·la Carrer de pas d’Octavi Monsonís.

Quant a la trama, tot procurant no desvetllar-ne allò més interessant i provocador, diré que es tracta d’una acció que transcorre durant una setmana. De fet, a la presentació vaig fer al·lusió a alguns títols possibles de l’estil de Set dies que canviaren València, La setmana decisiva i coses així. Dilluns cremen quinze cotxes a un carrer de Benimaclet, dimarts se’n socarren cinquanta al barri d’Orriols. Dimecres, al Cabanyal, davant els nassos de la Guàrdia Civil, prop de mig centenar de vehicles de la benemèrita il·luminen i escalfen la nit mediterrània escampant una forta pudor de petroli, plàstic i ferralla.

Qui ho ha fet? Per què? Què més pot passar en els dies que vindran? Mentrestant, hem vist les peripècies vitals d’un grapat de personatges inconnexos. Ara començarem a traure’n l’entrellat. Ara és quan el lector, la lectora, comença a intuir el gran despropòsit, desgavell, barbaritat, destrossa, caos que s’hi prepara. Seran capaços, no ja els personatges sinó els escriptors, d’arribar fins al final? Això ho haureu de llegir si ho voleu saber.

Per anar acabant, una novel·la d’escriptura àgil, amb llenguatge actual, versemblant, de bon llegir, entre la crònica negra i el reportatge periodístic. Personatges, ben caracteritzats en unes poques pinzellades, que se’ns presenten des d’una ciutat viscuda i coneguda en els seus racons foscos. S’hi destil·la un coneixement etnogràfic i sociològic que facilita l’aproximació i el realisme. El sexe sense embuts, el sexe urgent dels pobres, amb tota la carn parada, no s’amaga al retrat, humanitza els personatges i els iguala amb els pocs rics i capriciosos que hi apareixen. I una immensa rialla burleta al periodisme benestant i la incompetència policial.

Un divertiment subversiu? Una forma d’acció política? Una rebel·lió innòcua? Una venjança literària? Vosaltres mateixos. Jo només confie i desitge que, en aquest estat que suportem, no hi aparega un jutge que considere delicte la ficció literària. Hem vist ja tantes coses en els darrers mesos.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS