RESET RTVV TARJAEl 9 d’Octubre ja estarà a les llibreries la proposta del Col·lectiu Ricard Blasco.

Cinc investigadors i periodistes analitzen el sistema comunicatiu valencià i exposen un model de radiotelevisió pública de qualitat en un nou context polític, econòmic i sociocultural.

El Col·lectiu està format pels investigadors i periodistes:

Josep-Lluís Gómez Mompart, catedràtic de Periodisme, Universitat de València.  Toni Mollà, ex treballador RTVV, sociòleg. Mònica Parreño, doctora en Filosofia, especialista en comunicació. Manuel S. Jardí, ex treballador RTVV, periodista. Rafael Xambó, professor titular de Sociologia, Universitat de València.

Un grup de professionals de la comunicació i la recerca hem unit les nostres forces per a redactar aquest llibre. Un treball que conté una anàlisi reflexiva i també una proposta de futur. El sistema comunicatiu valencià de les darreres dècades s’ha caracteritzat pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la mancança de pluralitat informativa, el progressiu deteriorament de la professió periodística, i l’escassa presència de la cultura i la llengua pròpia. El País Valencià té, a hores d’ara, una estructura informativa arcaica i provincial, amb xifres de lectura en el llindar del desenvolupament mediàtic, i sense cap diari, ràdio ni televisió, ni pública ni privada, de caràcter autòcton. L’objectiu més peremptori de les polítiques de comunicació ha de ser el reforçament de l’espai públic. És necessari un pacte civil i polític, més enllà de les majories electorals, al voltant de la llengua, la cultura i les esferes públiques de la comunicació com ara el sistema escolar, les ràdios i les televisions. Defensem que la RTV pública constitueix un baluard de defensa enfront dels grans oligopolis de la informació i les desigualtats informatives que se’n deriven, perquè atorga a la informació un valor sociocultural, i perquè assegura la cohesió social i territorial per damunt de les ofertes temàtiques i segmentades. Per això, entre moltes altres qüestions que el lector trobarà en les pàgines d’aquest llibre, proposem la creació d’una nova RTVV com a resultat d’un pacte de mínims –parlamentari i cívic- sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural. Proposem, doncs, un pacte fundacional concretat en tres aspectes: institucional, econòmico-empresarial i sociocultural, que actue com a  garantia que (la nova) RTVV no serà un televisió partidista ni governamental.

Reivindiquem l’obra i la memòria de Ricard Blasco, cineasta, poeta, erudit, bibliòfil i historiador, qui fou el primer i millor investigador de la comunicació al País Valencià. La seua obra La premsa del País Valencià (1790-1983) ha estat considerada un dels millors treballs escrits sobre protoperiodisme en qualsevol llengua en opinió dels especialistes. Va treballar a CIFESA i va dirigir algunes pel·lícules originals de gènere negre. Va escriure sobre el pensament valencianista, la poesia política valenciana 1802-1938, el valencianisme cultural o el teatre al País Valencià durant la guerra civil. Va fer aportacions rellevants a la història de la literatura i del teatre. És autor de Introducció a la història del cinema valencià. Va recopilar una enorme quantitat de filmacions perdudes amb imatges sobre el país que acabà donant a la Filmoteca Valenciana. A ell devem, per exemple, la recuperació de El fava de Ramonet (1933), primer film sonor en català dirigit per Juan Andreu Moragas a València. Va treballar a TVE i el seu paper fou fonamental en la sèrie documental España, siglo XX. Des de ben jove fou un decidit valencianista, esquerrà i republicà. Als setze anys ja escrivia en la revista Nueva Cultura que impulsava Josep Renau. Va participar en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València el 1937, el mateix any en què va publicar el llibre de poemes Elegia a un mort, primer volum de la col·lecció L’Espiga, amb pròleg de Carles Salvador. El periodista i escriptor Francesc Viadel ha recordat que “algunes de les seues afirmacions, més de vint anys després, són d’una vigència espaordidora en un país que s’ha abandonat al provincianisme més estèril, per no dir als vicis del pensament reaccionari”. Va morir a Madrid el 9 de febrer de 1994, on s’havia hagut de quedar sense remei, com un “exiliat”. Un home, i una obra, com tants al nostre país, incomprensiblement oblidat.