En temps de pandèmia moral, cal mantenir l’esperança que es va obrir en el passat per encarar-nos a l’abisme del present. Només trobarem un bri de redempció en l’estima, l’empatia i la bellesa de l’art.


Ja ha fet un any que vaig cessar com a membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Per raons ètiques, vaig deixar en suspens la meua activitat artística durant tot el temps que vaig ocupar el càrrec. No em sembla decent ostentar un càrrec públic en l’àmbit de la comunicació i alhora tenir una activitat privada com a artista que tant necessita del suport dels mitjans de comunicació i les entitats públiques –cases de cultura, ajuntaments, etcètera.


Va ser deixar-ho i venir-me unes ganes enormes de tornar a escriure, de fer cançons, de tocar la guitarra. La política institucional, la gestió corporativa, mata la creativitat, rosega l’esperit. Primer, vaig projectar un disc de versions amb homenatges a Raimon, Ovidi Montllor, Woody Guthrie, Pete Seeger, els Beatles… Però a mesura que anava recuperant l’ofici de músic, de cantant, tornava la inspiració per a fer cançons, la qual, com sabem, consisteix, entre altres coses, a fer moltes hores amb l’instrument, a buscar en el silenci on rauen totes les cançons encara no fetes. I també a llegir molta poesia. D’aquestes lectures, al disc n’he inclòs poemes de Maria-Mercè Marçal, Anna Montero, Manel Marí i Txema Martínez. A mesura que anava fent cançons noves, anava replantejant el projecte.


A l’estiu de l’any passat, en plena pandèmia, vaig decidir que el millor que podia fer era enregistrar el disc. Em va animar molt que un jove músic, Joan Palomares, una volta escoltades les maquetes, em digués que tenia un molt bon disc si m’animava a fer-lo. I li vaig fer cas. Algunes altres persones amigues del club del garrofó i l’horabaixa (elles ja m’entendran), a les quals havia enviat alguna cançó en maqueta, també n’havien tingut una impressió favorable.


Així que, en ple mes d’agost, vaig posar a treballar els músics Àlvar Carpi i Salva Vázquez, i al meu fill Miquel Xambó, cadascun a sa casa amb les seues eines d’enregistrament digital –la pandèmia no permetia el treball d’estudi convencional-, vaig reservar uns dies d’estudi de so, vaig revisar pistes i més pistes de guitarres, pianos, teclats… A l’estudi posàrem les bateries (Ben Wirjo) i el baix elèctric (Chris Attwell). I a finals d’agost, estava cantant tots els temes i treballant amb Facundo Novo les mescles. Palomares es va enrotllar i va fer música electrònica per a enriquir la instrumentació d’algunes cançons.
A setembre vam tenir la primera barreja. Hi posàrem totes les orelles dels músics, vam fer una guia de revisió i a l’octubre vam tenir la barreja definitiva i la masterització.


El disseny gràfic l’ha fet Cèsar Amiguet. De formació multidisciplinar, Cèsar és dissenyador gràfic des de 1999, i el seu treball està sovint relacionat amb la cultura de base, reivindicativa i d’arrel popular. Ha treballat el disseny a partir de les fotografies del mòbil de Rafa Xambó, i de la relació interior/exterior tan present en aquests temps d’incertesa i d’esperança.


El resultat el podreu sentir aquesta primavera. I si participeu al Verkami que hem llançat, no només en sereu dels primers, sinó que haureu contribuït a fer possible un nou producte cultural en català, la qual cosa té el seu mèrit en aquest temps horrorós de pandèmia moral i de crisi de crisis.
Amb aquest disc, la productora del sector audiovisual Stanbrook Produccions que té ara en exhibició l’excel•lent pel•lícula Un cercle en l’aigua, enceta la seua línia de produccions musicals.
Feu una ullada al projecte encara que no pugueu comprar res. Hi ha textos interessants, fotos i currículum de tots els artistes participants i més detalls. Guardeu-vos l’enllaç perquè continuarem afegint materials (vídeos i àudios properament).


Tot esperant que passe aquest tràngol terrible, us desitge molta salut i que ens puguem trobar als escenaris. Tocant-me damunt estic.


Rafa Xambó